Quatre històries, un destí

OLGA

He viscut poc la vida, ma mare ja m’ho deia que les coses no em serien fàcils. No hi ha cosa més fàcil que veure una pel·lícula, però quan entres a la vida real tot canvia. Responsabilitat? Des del primer dia que em va caure al damunt i em vaig sentir com si la meva vida hagués avançat uns quants anys sense adonar-me’n. Als divuit anys tenia un tros de vida entre les mans que havia nascut de mi i em sentia plena d’amor per compartir. És més, desitjava compartir-lo amb aquesta esperança que havia crescut en el meu interior i formava part de mi. L’Alba va néixer en un dia clar del mes d’agost i com va ser a les sis de la matinada vaig decidir posar-li aquest nom perquè l’alba despuntava les muntanyes de la meva ciutat en aquelles hores mentre sentia que em partia en dos. Fou un dia que sempre recordaré com un moment de por perquè les coses desconegudes sempre en produeixen, malgrat tot, tot va anar molt bé. L’Albert, el meu xicot, estava fet un ram de nervis i quan el van deixar entrar a la meva habitació les paraules no li sortien. Vaig ser jo qui a la fi li vaig parlar per preguntar-li per la nena, que aleshores encara no tenia nom, i de seguida me la van portar ben pentinada i neta. Tenia molt de cabell per ser tan petita i era molt bruna de pell. Es com tu, Olga, em va dir l’Albert quan va poder articular mots i jo vaig assentir però vaig afegir que el nas era arrodonit com el seu. Els dos vam riure i al cap d’una estona va ser quan li vaig demanar que anés al registre i li posés Alba. Se’n va anar i jo em vaig quedar a soles amb la nena durant uns minuts mirant-la com dormia tranquil·lament, fins que va entrar la meva mare a qui havia fet àvia massa aviat. Suposo que en aquell moment ella havia oblidat per complet les seves insistents afirmacions que se’m clavaven com ganivets a la carn cada cop que les pronunciava, pensa-t’ho bé, Olga, em deia, encara hi ets a temps. I jo tenia ganes que el temps anés més de pressa durant aquells tres mesos que ella no va parar de dir-me que avortés. Des de que la prova va donar positiu només se’m va passar pel cap un sol cop de fer-ho i va ser per fer els exàmens de selectivitat però a la fi vaig pensar que d’exàmens n’hi havia molts a la vida. Si aquell no era el meu any, en seria un altre.

Quan vam deixar l’hospital per endinsar-nos en la vida quotidiana, em va agafar claustrofòbia en aquell apartament de lloguer tan petit que ben just que arribava als quaranta metres quadrats. Però és el que ens podíem permetre amb el sou de l’Albert que treballava en una fàbrica de cartró. La vida es limitava a estar pendent de la nena les vint-i-quatre hores, nit i dia sense parar, però el cansament no em va arribar fins més tard, vaig tardar a notar-ho perquè em sentia plena d’energia durant els primers dies. Dormia malament però en el fons em sentia satisfeta, tenia una obligació per complir i era la que em feia aixecar-me per canviar bolquers i preparar biberons. Sabia que el pitjor eren els primers mesos, després tot es suavitzaria un poc i em deixaria una mica de temps per a mi. Volia aprofitar cada moment amb la meva nena perquè el temps passa volant, això també m’ho deia la meva mare que ara estava encantada amb la seva néta. L’Alba creixia, cada setmana guanyava pes a la bàscula de la farmàcia, aviat va pronunciar les primeres paraules i sense adonar-me’n va començar a anar a l’escola.  Va ser aleshores quan jo, pel meu compte, vaig decidir tornar a estudiar a través d’Internet durant les hores que em quedaven lliures i em vaig adonar que no havia perdut facultats durant els últims quatre anys. Em vaig matricular a psicologia i vaig començar el curs amb moltes ganes.

I ara em trobo preparant el comiat de soltera de la Neus, vol que sigui un comiat íntim, entre amigues, només les quatre que des de l’institut hem anat sempre juntes. Jo em vaig distanciar una mica arran el naixement de la meva filla però no per això van deixar de trucar-me i vam continuar mantenint el contacte. Em perdia les festes de cap de setmana, però l’Alba em compensava d’una altra manera i les meves amigues em venien a veure i em feien un resum per posar-me al dia. Hem pensat d’anar a sopar, després anirem a ballar i a escoltar música a les afores de la ciutat. La nena es quedarà a soles amb l’Albert, és la primera nit que surto des de que va néixer però la Neus s’ho mereix. Surt i diverteix-te, em va dir l’Albert abans de marxar i jo li vaig fer un petó a l’Alba i un altre a ell i em vaig sentir rodejada per aquest vincle ample que ens unia als tres. El timbre de la porta va sonar i em vaig trobar amb la Sònia que em venia a buscar, vaig sortir de l’estret apartament, al carrer les coses es veuen més grans i des d’una altra perspectiva.

SÒNIA

Cada cop que veig l’Alba penso que el meu fill tindria ara la seva edat, és una cosa que no puc oblidar i dubto que algun dia ho faci. Avui l’he vist poc perquè no he passat de la porta. L’Olga no volia arribar tard i ja estava preparada, una faldilla verda i una camiseta marró clar era la roba que s’havia posat, les estrenava, jo mateixa li vaig dir que se les emprovés quan vam passar per l’aparador de la botiga. I com no eren peces massa cares em va fer cas i se les va comprar. Havíem sortit per escollir el vestit que lluiríem a la boda i a la fi ens vam comprar més roba que la que necessitàvem amb l’excusa que hi havia canvi de temporada,  no ens vam poder resistir. Ara parlo per mi perquè l’Olga feia temps que no estrenava res, sempre portava els mateixos texans que se li havien anat desgastant i havien perdut el seu color original a força de rentades. I de camisetes a penes en tenia tres, de colors ben diferents, que anava combinant entre sí perquè els texans pegaven en tot. L’Olga gairebé no tenia roba i jo en tenia massa, feia poc que no em cabia dintre de l’armari i n’havia comprat un altre de més petit que vaig posar al costat del que ja tenia. Encara visc amb els meus pares i ells em mantenen, em queda poc per acabar la carrera i combino els estudis amb una feina de monitora de menjador a mitja jornada. Els diners que guanyo em costa estalviar-los i sempre acabo comprant coses que no necessito però és el que hi ha. Sóc una compradora compulsiva, com em diu l’Olga, que des de que estudia psicologia no para de classificar les persones segons diverses patologies que estan descrites als llibres. Compulsiva o no m’agrada anar a l’última moda, el que tinc ho acabo avorrint al cap de poc i sempre necessito tindre més coses. El sou no em dóna per molt, no us penseu, però sempre acabo comprant ofertes que em semblen interessants. Tens un forat a la mà, em diu ma mare i crec que té raó. Quan veig l’Olga amb la seva nena penso que la meva vida hagués estat diferent si hagués seguit el seu camí. Perquè jo també em vaig quedar embarassada als disset, les nostres vides, sense programar-ho, es van entrellaçar però vam agafar camins ben diferents. Ella va agafar el camí difícil, el de pujar una criatura i jo el més fàcil, per dir-ho d’alguna manera. Vaig avortar sense que ningú ho sabés, només ma mare que va posar el crit al cel i entre silencis em va portar a una clínica aquell estiu del 2007. Feia calor però jo només feia que tenir fred, calfreds que em recorrien el meu cos que estava tens i dur com una pedra. Relaxa’t, em va dir l’infermera i jo només podia veure els seus ulls durs, de glaç, que encara em van fer venir més fred i vaig aclucar els meus ulls per no veure res. La intervenció va ser prou ràpida, de seguida vaig ser al carrer amb la meva mare que quasi no em va dirigir la paraula durant el trajecte en cotxe. Ella conduïa, atenta a la carretera, i jo vaig agrair-li aquest silenci. De vegades les paraules sobren. Mirava el paisatge mentre pensava amb el Pep i la cara dura que tenia. Quan va saber del meu estat em va deixar i encara em va fer sentir culpable per no haver-me pres la pastilla del dia després, com si ell no tingués res a veure, va passar de tot i se’n va anar amb la seva moto cagant llets. Em va deixar amb la paraula a la boca i això sé que mai li perdonaré. Quan vaig arribar a casa me’n vaig anar al llit a descansar i el meu pare, que vivia en un altre món, em va preguntar que què havia comprat a les rebaixes perquè ell es pensava que havia anat de compres. Va ser aleshores quan em van entrar ganes de plorar i entre llàgrimes li vaig dir que res i ell no ho va entendre. Coses de dones, li va dir la mare i crec que ell es va pensar que no havia comprat res perquè no havia trobat una talla que m’agradés. Se’n va anar al sofà i jo vaig continuar al llit, bufant i somicant, perquè el fred no desapareixia. Aquella nit no vaig poder dormir i això que mentalment estava molt cansada, a l’endemà va venir l’Olga i la Laura a veure’m. L’Olga portava un vestit ample de color blau cel i jo vaig pensar que entre aquell tros de cel de tela hi havia un fetus i vaig tenir ganes d’apartar-me’n. L’Olga no va entendre el per què la vaig defugir durant tot l’embaràs, ni tampoc la Laura perquè feia campana i ja no estudiava. I es que la nostra tutora també estava embarassada i vaig decidir no anar més a les classes. I entre festes, discos i música,  vaig acabar repetint curs. La Laura sí que va aprovar i se’n va anar a estudiar a fora publicitat i jo vaig posar colzes al curs següent  per treure’m  el batxillerat . Vaig poder entrar a magisteri i ara que estic fent les pràctiques sento que la meva vida transcorre entre nens que podrien ser meus i no ho són. De moment no tinc parella estable però espero algun dia poder ser mare. Diuen que a les bodes es coneix a gent interessant i ara que s’aproxima la de la Neus creuaré els dits. Em posaré un vestit vermell de seda que em va semblar molt elegant i les sabates negres de tacó d’agulla. Qui sap el que m’espera en aquesta vida! Ara l’Olga i jo anem a buscar  la Laura amb el meu cotxe que ja ens deu estar esperant des de fa estona.

LAURA

Aquesta nit m’he vestit el més lentament possible i és que vaig a contracor al comiat de soltera de la Neus. Se’m casa i jo ja no sé el què fer. Des de l’institut que m’agrada però mai he tingut valor per dir-li-ho. Ho vaig intentar fa uns quants anys però les paraules se’m quedaren estancades a la gola i el xiclet que llavors mastegava se’m va paralitzar dintre la boca. Érem a la piscina de casa meva, ella es banyava i jo l’observava encisada des de la tovallola. Li vaig dir que no em volia banyar perquè tenia la regla però va ser una excusa perquè d’aquesta manera la podia observar des d’una altra òptica. Estàvem soles, l’Olga, amb l’embaràs prou avançat, sortia poc de casa perquè es cansava amb la calor i la Sònia, que últimament estava molt estranya, se n’havia anat amb la seva mare a la gran ciutat. La Neus va sortir al cap d’una estona i se’m va aproximar, l’aigua li regalimava pel seu cos bronzejat cobert mínimament per un biquini violeta.  Li vaig apartar un cabell daurat imaginari del pit, ella em va somriure amb aquells ulls blau-verds, que jo creia que només eren per mi  i vaig sentir que una oportunitat com aquella no la tindria mai. Però a la fi no vaig poder, em va faltar valor, perquè la por a una simple negativa d’ella em petrificava  i així em vaig quedar a l’espera d’una altra oportunitat que mai va arribar. Les meves fantasies d’aquells mesos van passar per tots els possibles tons del color violeta, perquè la Neus, al canviar-se de roba, es va oblidar el biquini a sobre el meu llit i jo me’l vaig guardar com un trofeu. Aquell biquini el vaig ensumar repetits cops, una olor dolça, àcida, penetrant i íntima que em feia tenir-la més a prop. Però llavors, entre somnis i fantasies per part meva,  va aparèixer l’Òscar a la seva vida, una nit de finals d’estiu que la Neus em va explicar amb pèls i senyals sense saber el que em va arribar a ferir. Hi ha trens que només passen un cop a la vida, em deia ma mare. I jo vaig agafar-ne un altre en contra direcció que em va allunyar d’ella però no del que sentia. Entre estudis vaig intentar oblidar-la però com els sentiments no es poden controlar a la fi ho vaig deixar per impossible. Vaig sortir, vaig conèixer gent durant aquests anys  i em vaig arribar a perdre per la gran ciutat però mai dels mais vaig sentir per ningú el que vaig arribar a sentir per la Neus.

Aquesta tarda he estat ocupada fent una pràctica del màster que estic fent, un anunci publicitari d’una marca de colònia fresca i desconeguda. He dibuixat dos dofins que surten d’una piscina. Al bell mig he dibuixat el flascó de colònia de color violeta envoltat per uns cabells daurats, sembla mentida com encara aquestes coses que em recorden tant la Neus m’inspiren. Aniré al comiat i sé que les meves alegries seran falses, no vull ni pensar com em sentiré el dia de la boda però el temps avança sense aturar-se...

NEUS

Aquests dies paro boja amb els preparatius, vull que estigui tot a punt i que no falli res. M’he aprimat aquests últims dies dels nervis i m’han hagut de retocar el vestit perquè em feia alguna que altra bossa. Menja, em deia ma mare, però és que el menjar se’m queda travat a la gola i em costa d’empassar-lo. I encara que mengi igual m’aprimo. Estic obrint molts de regals aquests dies amb l’Òscar que es va negar a posar un número de compte a les invitacions de boda. Els avis ens han regalat el viatge de noces, anirem a Itàlia, les meves amigues no entenen perquè me’n vaig tan a prop però jo necessito impregnar-me d’història. Fa poc que he acabat història de l’art però ara estic treballant com a administrativa perquè no he trobat feina del que vaig estudiar. Les hores treballant em passen lentes i voldria ser en un museu que és el meu somni. L’Òscar m’anima a continuar enviant currículums i jo, és clar que ho faig, però de moment no he rebut ni una sola trucada. El dia que el vaig conèixer el món es va aturar per uns moments, havia anat a veure una pel·lícula al cinema i ell estava a la cua. Em vaig fixar amb la seva figura de lluny, i vaig pensar que no m’importaria coneix-se’l i l’atzar va jugar al meu favor perquè quan vaig seure a la butaca el tenia al meu costat i això que els seients anaven numerats. De prop, vaig poder apreciar els seus rínxols castanys i la seva boca carnosa però aleshores van apagar els llums i dels ulls gairebé no m’hi vaig fixar. La pel·lícula avançava i, com era trista, i jo a més a més estava sensible, se m’escapaven llàgrimes dels ulls que lliscaven i em queien al vestit.   Quan van obrir els llums jo tenia la cara irritada com un mapa de tanta llàgrima que havia vessat. No ploris que les llàgrimes no et deixaran veure el bosc, vaig sentir, i llavors sí que em vaig poder fixar amb els seus ulls castanys amb algunes motes de color verd que em van recordar les fulles dels arbres i vaig pensar que si ell fos bosc no m’importaria passar-me la vida arraulida al seu costat. Va ser un amor a primera vista sobtat, la pel·lícula ja mostrava els crèdits però jo no em movia de la meva butaca que sentia que havia agafat la forma del meu cos i a la fi, el supervisor ,va venir per dir-me que si volia veure una altra sessió hauria de tornar a pagar. Em vaig aixecar com vaig poder i a la porta del cinema encara hi era ell, i em va convidar a sopar. Quan em vaig adonar estava al seu pis i ja eren les cinc del matí, havíem sopat menjar xinès i després havíem estat parlant sobre el sofà ocre del menjador. Era professor de filosofia i la seva vida em va semblar interessant, amb divuit anys complits des de feia poc, em vaig deixar enlluernar per les seves paraules que em van traslladar al cap de poc al seu dormitori. Ho vam fer sobre el llit, va ser breu però intens i em va acariciar com mai ho havia fet ningú. A l’endemà vaig pensar que no em tornaria a trucar però em vaig equivocar. A la nit ja tenia una trucada seva a la meva bústia de veu i des de llavors que no ens hem separat, fins i tot hem programat un futur en comú. Ens casarem dissabte que ve i anirem a viure en una casa amb jardí que hem estat preparant amb dedicació durant els darrers mesos. Les meves amigues m’han repetit diverses vegades que he tingut sort. Els somnis de vegades es compleixen em deia ma mare i jo penso que sí, tant de bo algun dia em truquin per treballar en un museu.

Ara truquen a la porta, deuen ser elles, serà l’últim cap de setmana de soltera i penso assaborir-lo, fins i tot ha vingut l’Olga, quasi no la conec amb aquesta faldilla verda que li fa ressaltar les seves corbes femenines a més no poder. Serà una nit per recordar vells temps, mare meva, han posat música i m’estan cantant, quina vergonya! Alguns veïns han sortit a l’escala perquè no estan acostumats a tant escàndol. Perdoneu, ja ens anem!

EL DESTÍ

L’Olga, la Sònia i la Laura havien llogat la granja on esmorzaven quan anaven a l’institut per fer el sopar de comiat. Aquell indret les va abocar a un seguit de records que van anar sorgint conforme avançava la nit. Entre riures li van fer un petit homenatge a la Neus, un mosaic de fotos on sortien totes quatre des de els inicis de l’institut quan s’havien conegut fins a l’actualitat. La idea, encara que era poc original, havia sorgit de la Laura que s’havia passat hores senceres retocant les fotos a l’ordinador i la Sònia li havia escrit un poema tendre. La música era cosa de l’Olga que havia gravat diversos CDs amb les cançons que escoltaven en aquella època. La Neus es va emocionar i la seva emoció es va traslladar a les seves amigues que van acabar plorant, la qui més va plorar va ser la Laura i amb les mans tremoloses va acabar vessant la Coca-Cola que li va mullar el seu vestit violeta. Ben entrada la nit, van abandonar la granja i se’n van anar a ballar a la discoteca que feia temps que no havien tornat a trepitjar. Entre focus, ritmes i música es van endinsar en una altra dimensió, la qui va ballar més va ser l’Olga que va sentir com els peus es movien sols, feia temps que no experimentava aquesta mena de llibertat. De quan en quan anaven a la barra a beure un còctel dolç, tots menys la Sònia que es va privar de beure res amb alcohol perquè era la que conduïa. Ella era la que feia repetits viatges a l’entrada de la discoteca per a poder fumar, la Laura l’acompanyava, aquella nit fumava més que mai amb ànsia, aspirant amb força el cigarret com si fos l’últim de la seva vida. La Sònia li va preguntar repetits cops a la Laura què nassos li passava però ella es negava a respondre. Tenia la mirada tèrbola que la Sònia no va poder desxifrar però sabia que alguna cosa li passava. La Laura suava de pressa però les mans les tenia glaçades, l’alcohol li anava entrant i, a poc a poc, se li instaurava a la ment que abandonava per uns moments la realitat i li quedava un somriure ximplet. La Neus, envoltada de felicitat, també ballava i comptava mentalment els pocs moments que li quedaven per casar-se.

A la fi, els llums de la disco es van encendre, indicant la fi de la nit, dels ulls de totes quatres van sorgir pampallugues per la seva intensitat. Van sortir i van anar cap a l’aparcament. L’Olga va pujar al seient de copilot i la Neus i la Laura al seient de darrera. El cotxe, conduït per la Sònia, va tombar cap a l’esquerra i es va endinsar a la carretera que els portaria a casa. La música sonava pels sis altaveus del cotxe, d’una manera suau i discreta. A la recta la Sònia va pitjar una mica més l’accelerador i es va confiar, la carretera grisa s’estenia solitària a dos quarts de quatre del matí. La Laura va agafar les mans de la Neus i les va acariciar amb petits moviments circulars, tinc les mans glaçades, deixa’m escalfar-me-les amb les teves li va dir a la Neus. I la Neus li va passar fins i tot una mica del seu alè perquè les mans arribessin a una temperatura més humana. La Laura es va sentir viure amb companyia de la Neus i es van quedar amb les mans entrellaçades.

Va ser aquell canvi de rasant qui va fer aparèixer el destí impassible i cruel. Dos fars, es van aproximar al cotxe de la Sònia a una velocitat sorprenent, fins que els van tenir a sobre no els va poder entreveure. No va poder frenar i l’impacte va ser tan colossal que el cotxe, després de pegar varies voltes sobre sí mateix, va sortir disparat de la carretera i es va estampar contra el marge dret, una barrera dura com el marbre. Al costat del marge hi havia un arbre gran, un roure fort, immòbil, que ja havia perdut algunes de les seves fulles.  Van morir totes quatre a l’acte, apagant-se la seva vida en un instant efímer. Ambulàncies, policies i bombers van arribar al lloc de l’accident. L’Emili, que conduïa l’altre cotxe, estava inconscient però va resultar il·lès. Va donar positiu a la prova d’alcoholèmia ja que la superava per diversos punts. El van arrestar, pagaria una condemna per un fet irreparable, injust com la vida mateixa. Del maleter del cotxe de la Sònia van sorgir diverses fotos arrugades, que arrossegades per una vent suau que va començar a bufar, van anar a parar a sota del roure. Aquest roure estaria ple de flors variades durant els anys que vingueren, recordant el fi de la vida truncada de les quatre amigues. Colors vius per recordar-les, des del trenc d’alba fins la posta de sol. I a les nits, malastrugues i solitàries, els estels brillarien a estones abans de ser coberts per núvols de tempesta entre pensaments d’enyor per part de l’Òscar, l’Albert, l’Alba i les quatre mares que no mai van poder acceptar aquest destí. Mirant el cel les recordarien, i entre els records esquinçats, elles viurien per uns instants dintre la vida dels altres.