Una tarda d’estiu amb un aire nostàlgic,
melancòlic, amb una certa olor a sal. Després de dinar m’he disposat a llegir
aquesta novel·la. M’ha atrapat tant la seva prosa que l’he llegida seguida,
sense fer-hi cap pausa, intentant gratar alguna lluna d’aquest passat evocat.
Les primaveres de Saturn m’han transportat. I he viatjat amb l’Alegria,
protagonista de la història, a la seva vida, i he conegut les persones que han
format part del seu entorn.
Quan m’he adonat estava a l’última pàgina i
portava dues hores plorant. Hi havia entrat en la història de quatre grapes i m’hi
trobava a dintre. He tancat el llibre amb la impossibilitat d’oblidar-lo perquè
per uns moments m’ha estat una història real, poètica, que se m’ha endut el que
em quedava de l’ànima. No m’endinsava tant com amb Te deix, amor, la mar com a
penyora de Carme Riera i ja hi fa una pila d’anys. I és que el mar, quan es
regala, ni que sigui en paraules o amb pintura, és impossible retornar-lo. Aquest
llibre se t’enduu el cor amb cada pàgina com les onades que et faran sentir més
del que creies. Una bellesa excel·lent envoltada de sentiments contradictoris.
Ni què dir que us la recomano.
Prenc nota Rodoreda. No hi ha res com una novela de les de dins. De aquelles que fan que no puguis parar de llegir. Et felicito per haver trobat un tresor com aquest i compartir-lo. Petons :)
ResponderEliminar