Fregant-nos com les llunes de Saturn

Una tarda d’estiu amb un aire nostàlgic, melancòlic, amb una certa olor a sal. Després de dinar m’he disposat a llegir aquesta novel·la. M’ha atrapat tant la seva prosa que l’he llegida seguida, sense fer-hi cap pausa, intentant gratar alguna lluna d’aquest passat evocat. Les primaveres de Saturn m’han transportat. I he viatjat amb l’Alegria, protagonista de la història, a la seva vida, i he conegut les persones que han format part del seu entorn.

Quan m’he adonat estava a l’última pàgina i portava dues hores plorant. Hi havia entrat en la història de quatre grapes i m’hi trobava a dintre. He tancat el llibre amb la impossibilitat d’oblidar-lo perquè per uns moments m’ha estat una història real, poètica, que se m’ha endut el que em quedava de l’ànima. No m’endinsava tant com amb Te deix, amor, la mar com a penyora de Carme Riera i ja hi fa una pila d’anys. I és que el mar, quan es regala, ni que sigui en paraules o amb pintura, és impossible retornar-lo. Aquest llibre se t’enduu el cor amb cada pàgina com les onades que et faran sentir més del que creies. Una bellesa excel·lent envoltada de sentiments contradictoris. Ni què dir que us la recomano.