Havíem recollit els
cargols d’entre l’hort. Aquells dies havíem tingut sort perquè havia plogut i
ells, llefiscosos, es passejaven entre l’enciam. Un a un els vam anar agafant
impedint que se’ns cruspissin l’essència de l’amanida. Tant que havia costat
que cresquessin les diverses verdures i hortalisses només faltaria que ara ens
quedéssim sense res per posar a la taula. Els vam purgar durant dies perquè la
meva dona és molt maniosa i tot ha d’estar pulcre al seu costat. Volia que els
cargols escopissin totes les restes que els hi quedaven als intestins, els vam
sotmetre a un dejú rigorós fins que va arribar la tarda de la revetlla que
esperàvem ansiosament. Ella va preparar una salsa exquisida, un pèl picant per
al meu gust, per acompanyar els cargols que desconeixien el seu destí. Me’ls vaig
mirar amb gana, quedaven pocs minuts per a entrar dintre de la cassola, la meva
panxa ja estava anunciant que necessitava alguna cosa de menjar i vaig esperar,
impacient, mentre la dona remenava els diversos ingredients. La Júlia,
d’esquena a mi, m’oferia una òptica bastant clara del seu cul arrodonit. Li
vaig voler tocar, però, vaig pensar que em defugiria com fa gairebé sempre que
no vol res. I si ara li venia un mal de cap i no acabava la salsa i em quedava
sense cargols? No, aguantaria i vaig parar de fer volar la imaginació, apartant
la mirada dels seus pantalons curts que em mostraven unes cuixes impactants.
A la fi va estar tot
llest per al sopar, havia parat la taula i fins i tot havia encès unes
espelmes, no per romanticisme sinó per estalviar energia més bé. Des de que
havia arribat l’última factura de la llum que un mal rotllo tallava l’ambient i
era motiu de discussió a la més mínima. A les llums de les espelmes vam
començar a degustar uns canapès que era l’únic caprici que ens havíem donat durant
dies. El pressupost no donava per a mariscades afrodisíaques i vam decidir fer
els cargols perquè ens sortien gratis. L’hort és un dels avantatges que té.
Després dels canapès va venir el plat estrella, els cargols que vam començar a
menjar amb els dits que van quedar impregnats de la salsa que ja estava tèbia.
I fou entre xuclada i xuclada, que jo exagerava per si ella interpretava les
meves indirectes, quan li vaig veure un desig als ulls que feia anys que no li
veia. Vaig baixar una mica el ritme i vaig xarrupar amb més delicadesa perquè
volia que aquest desig li durés. I així va ser, la Júlia em mirava com mai ho
havia fet, però jo em volia acabar la coca ensucrada que a l’endemà no valdria
res. Ella a la fi em va treure la coca dels dits i se’ls va aproximar a la seva
boca i els va xuclar alliberant fils de saliva, li va deure agradar perquè
devien estar dolços, després aquests dits van anar a parar al seu sexe que ja
estava mullat i em vaig adonar mentre li descordava els pantalons curts que ja
no portava calces. Se les devia haver tret quan havia anat al lavabo mentre jo
encara m’acabava els cargols. Aquest pas em va agradar, vaig sentir com volia
anar directa al gra i li vaig aplaudir mentalment la iniciativa. Després d’uns
gemecs suaus que s’anaven incrementant en intensitat, va pujar a sobre meu. Jo
estava assegut sobre la cadira del menjador i em vaig deixar fer perquè la
Júlia, quan volia, era molta Júlia. Tota excitació és com un petard que a la fi
esclata i baixa. Així va ser la nostra però sempre la recordaré perquè no va
significar un clau més. Ara em pregunto què tindran els cargols d’especial, si
damunt son hermafrodites, però per mi sempre seran el que vaig viure aquella
nit de Sant Joan.
No hay comentarios:
Publicar un comentario